IPTV davant d'Internet TV Com sol ocórrer en tota fase d'adaptació a una nova tecnologia, els usuaris observen perplexos com es produeix una confusió en els termes que la designen, sense saber molt bé quin d'ells és l'adequat. Així, no és estrany trobar articles que parlen sobre IPTV mentres altres utilitzen Internet TV. Hi ha qui assegura que els dos són el mateix, mentres que altres difereixen davant d'esta afirmació. El que està clar és que els dos fan referència a una mateixa idea (la televisió a través de la Xarxa), encara que amb certs matisos diferenciadors. El terme IPTV fa referència a un mode d'emissió més pròxim a les televisions per cable i per satèl·lit. El senyal és controlat per l'operador d'Internet, que és el màxim responsable en fer-la arribar fins al receptor, que en este cas és l'usuari. Per tant, l'ISP ha de controlar la qualitat del senyal emesa, l'oferta dels continguts i com s'accedeix als mateixos. És una infraestructura de xarxa tancada, que permet una major interacció gràcies a diferents serveis afegits, com el PPV (accés a serveis audiovisuals previ pagament) o el VoD (vídeo davall demanda, o accés a un catàleg de continguts). Esta IPTV formaria part dels anomenats Quad-Play, paquets que ofereixen les operadores i que inclouen televisió, telefonia, mòbil i dades. D'altra banda es troba la Internet TV que, si bé està basada en la mateixa tecnologia que la IPTV i té el mateix objectiu, es diferència en un aspecte de gran importància: el paper del proveïdor. En este cas, els continguts són generats per l'emissor i arriben a l'usuari a través d'Internet sense cap control per part de l'ISP, que simplement actua com a mitjà de transmissió. A pesar d'esta diferència, IPTV i Internet TV són termes utilitzats indistintament per a parlar del mateix concepte, una nova forma d'accedir a la televisió a través d'Internet que incorpora una sèrie d'avantatges enfront de les emissions tradicionals. L'allargada ombra del P2P Els executius de les principals cadenes de televisió estan tremolant. Encara no saben molt bé a quin enemic s'enfronten, i temen que el seu negoci, en el pitjor dels casos, es quede obsolet. Internet ja ha aconseguit canviar radicalment el mercat de la música i el cine, i pareix que ara amenaça a un mitjà, la televisió, contra el que fins ara no ha pogut competir. L'èxit del vídeo en la Xarxa ha agafat a més d'un per sorpresa, i moltes emissores encara no s'han reeixit de la seua sorpresa. En un primer moment, l'arribada de YouTube i altres serveis semblants va ser rebuda amb entusiasme i curiositat, sent font d'alimentació inclús per a gran part dels famosos programes de zapping de mig món. Més que un enemic, eixa nova forma de veure arxius audiovisuals era un complement més de l'oci, sense arribar a suposar cap amenaça per als grans conglomerats mediàtics. No obstant, diverses televisions van haver de veure les orelles al llop, i davant del temor de que la Xarxa s'emportés part del seu públic (que, a més, s'estalvia tots els continguts publicitaris de la televisió tradicional), van començar a prendre mesures. Les demandes no van tardar a arribar a les oficines de Google, desenes de pàgines van tancar i els grans empresaris dels mitjans de comunicació es van adonar que el següent mercat a sofrir una crisi podria ser el seu. A pesar de les seues precaucions, la IPTV està començant a causar estralls. Este nou sistema abarateix els costos de producció (pel que crear competència és molt més senzill), l'oferta de canals és quasi infinita (les barreres geogràfiques ja no existeixen), els continguts estan molt centrats en públics concrets (els usuaris ja no volen programes generalistes que res tenen a veure amb ells) i l'accés és senzill. De fet, qualsevol que tinga un ordinador pot veure la televisió sense tindre que instal·lar-se cap maquinaria afegida, i gratis. Este tema monetari és potser el que més està donant mal de caps als responsables de les cadenes de mig món, que veuen com algunes webs i diverses aplicacions ofereixen accés al seu senyal sense cap control. La IPTV oferida pels operadors (com Jazztelia TV o Imagenio a Espanya) és una oferta interessant per a aquells que desitgen adquirir un paquet de serveis, però poc atractiu per als usuaris que hagen descobert en la Xarxa una forma de veure gratuïtament canals de televisió de tot el món. I és que la base dels sistemes P2P també ha servit com a suport per a esta nova tendència: sistemes que ofereixen accés a vídeos i emissions en directe sense tindre que pagar ni un euro. Això sí, la legalitat d'estes noves iniciatives ja s'ha posat en dubte, i els bufets d'advocats de multitud de cadenes estan fregant-se les mans davant del festí que els espera en els pròxims mesos. Encara així, mentres decideixen com actuar, cada dia sorgeixen més webs que ofereixen accés a les emissions de diferents canals; inclús sorgeixen projectes completament legals que s'aprofiten d'esta situació més que propícia per al seu desenvolupament. Algunes de les més interessants són: Zattoo: una proposta desenvolupada entre visionaris nord-americans i europeus; a través d'un programari gratuït, és possible accedir a les emissions d'alguns canals. Es tracta d'un projecte completament legal, que ha arribat a acords amb diferents emissores per a oferir el seu senyal (a Suïssa ja compta amb més de 50 canals). A Espanya el seu èxit ha sigut irresistible; en a penes dos setmanes es van registrar més de 100.000 usuaris. Les llicències sí que suposen un fre per al seu desenvolupament, perquè de moment ofereix molts menys canals que els seus competidors. Veoh.com: meitat YouTube meitat Joost, esta web ofereix accés tant a vídeos com a emissions de diferents cadenes de televisió, com CBS, FOX o PBS. Este material amb copyright encara no els ha costat cap demanda, encara que podria ser el seu principal problema de cara a una futura expansió. LiveStation: es tracta de la resposta directa de Microsoft davant de Joost, encara que amb una major oferta. Al contrari que esta, LiveStation permet l'accés (via P2P) a programes en directe, al captar els senyals que emeten les cadenes en un determinat moment. En principi ha causat prou bona impressió entre els usuaris, i podria convertir-se en un sòlid referent dins de la Internet TV. Joost: s'ha convertit en una de les propostes més interessants. No oferix emissions de TV a l'ús, ja que no capta el senyal en directe de les cadenes, sinó que emmagatzema els continguts emesos per a poder vore en cada moment. Si el seu desenvolupament segueix al ritme actual, ja podem anar oblidant programar vídeos i gravadors DVD, perquè Joost es convertirà en una gran base de dades universals de la televisió. FreeTube: una altra de les iniciatives més populars i que, en este cas, respon en la seua totalitat al que s'entén com a Internet TV. Oferix accés en directe a centenars de canals ordenats en categories. La seua legalitat ja s'ha posat en dubte, encara que de moment no pareix tindre els seus dies comptats. Global InternetTV: igual que FreeTube, oferix accés en directe a multitud de canals. No pareix comptar amb l'aprovació de les emissores, encara que tampoc ha generat encara massa polèmica. La possibilitat de veure cadenes de llocs tan dispars com Austràlia, Nepal, Zimbabwe o Groenlàndia no té preu.